14 sept. 2016

el bosc arrugat

enrere les últimes cases del poble i el desordre del llit,
enrere els camps i els camins,
presos d'un sol que llueix descuidat
alletant la terra com una vella nodrissa.

enrere els murs que aixequen els homes
que bramen com un esgüellat animal
enfonsant  les potes i el cap dins l'angoixa

són les muntanyes,
res més,
les que creixen als afores del món,
les que van parir el caminar,
les que moseguen les necessitats del fred i la molsa.

som una multitud de desgràcies que lluim fora  les ciutats els humans,
un descuit de la naturalesa,
i ens rosseguem els ossos perque ens duri la nit fosca
sota l'ombra raquítica d´un arbre
oberts de meitats,
amb les mans balancejan la terra
com si fosin barcasses ques xuclen dels pics i els esclats de les aguiles

no sóc jove,
ja he parit dues vegades vint anys
i encara duc penjat el vici en els ulls
en una mena de bateg de serp
i irracionals caceres de verins que no avisen.

que la vida ja m'ha trencat els camins i em sonriu com somriuen els errors,
i  pot ser, com el fred, ja toqui allunyarse,
amb la molsa dels  trontolls,
amb el pit carregat com un vell que equivoca montanyes,
fins topar de cara amb l'abandonament
i com el llop
amontonar fulles i tenebres
per separar la sang de les queixelades.