se permite la copia, con fines no comerciales, a letraheridos, poetas, pendencieros y curiosos exentos de fortuna.

31/8/2014

he tornat del moll

 
he tornat del moll

i em fan mal els dits i la por de perdre't

quan et veig fumant el llit,

nua i d'horitzó,

amb les calces plenes d'alè

i els gemecs que es poden llegir fins a la fartura.


no ha fet més que començar la nit

i ja se m' estripa el cor en la vaccinació

de dir.te,

amor,

que penso en portes velles i bestia

de boques terroses i olors,

en fems i veus,

i en el balboteig

de no tenir res

mes que les mans i l'angoixa.


i he tornat a viure

castigat per les teves cuixes,

pel desig esclau dels teus cabells,

ara que ens cau la nit,

ara que els dies s'allarguen amb traços de pintura negre.


i he guardat pel final la música dels nostres endins,

els miralls dels nostres endins,

els cossos sense cap,

i la meravella de la sang violenta que s'inclina.



cercar una altra lluita i un altre bosc,

unes taques vermelles i una brutor,

el supurar de la mar,

i l'atreviment del saber-nos mossegar,

davant d'un mon

amb tants gemecs per socorre.


 
il.lustració: le Chatnoir

10/8/2014

exiliats de la pluja

"sin mirarnos, sin hablar, veremos el sol salir;
dulces drogas nos dirán, que hay un mar cerca de aquí"
-Dulces sueños-  Manolo García

Can raconet i s'antiga.


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

encenc herba i em quedo així,

escampat,

al costat del so d'un motor mossegant la pols dels meus somnis,

els de l'home senzill i nu,

els del guardià de l'armadura del Quixot.


els somnis són  catifa sedosa d'arços

i un comença a sentir-se com el vell far que li mossega els llavis a la mar,

i no sé què pensar,

si les roses em van caure en cendra,

o si el temps va ser gossada del meu mateix.


així som els homes d'elegants i insofribles,

uns boscos de flames salvatges,

un ressonar de carn i barrots,

de bèsties i ullals,

deixant caure la sang en el fulgar d'una nova matinada.


somien les bèsties

amb homes que ensopeguen de cara amb el món?


tarda de diumenge i d' estiu a la ciutat:

un petit grup d'adolescents es detenen al costat d'un cotxe,

després,

avancen a poc a poc cap a un altre.

el més intens de ritme

treu ferro mentre l'angoixa li acaricia l'esquena,

són els hereus d'un món incontrolable

d'una llarga tarda de diumenge per davant

d' un munt d'avorriment;

i gens els importa més que el vent,

més que escapar en un vehicle replet de ganivets,

i escopir en les voreres de rigor,

mentres miran amb desitg

els sins punxaguts de les noies.


somriuen;

aquesta nit cap dormirà  a casa,

saben prou per ficar-se en problemes

i saben prou com per sortir-se'n d'ells.


escupeixo en la vorera de rigor,

vint minuts de somnis i aire,

vint minuts d'incendis,

de records de tardes de diumenge i d' estiu a la ciutat,

de bèsties i ullals.


quan era fort com un brau,

sense aquesta armadura que avui amb xerroteja.




fotografia: Mente Invisible.

21/7/2014

poema para colgar elementos

en el escenario
un hombre de pensamientos ansiógenos y vagabundos:
  
antes que su carne eche a volar y su esqueleto sea libre
hace resumen de sí mismo
para aquellos que son soplo en el fuego
para aquellos de abrigo gris y hierva seca
en el fondal de sus contrapesos.
 
en el escenario
un hombre pierde el control de su rugido,
su madurez es un inconveniente,
un palacio repleto de abrazos imperfectos
dignos de no ser corregidos
 
es la atención de todo lo destruible
y en el suave proscenio
sabe distinguir la pintura del barro,
los escombros,
de la ignorancia que pudre la voz y la arranca

en el escenario,
en la precariedad del recorrido,
la soga de maniobra  
la bulimia del suicidio
la muerte y la ruina
procuran adelantarse a lo comprendido
 
panorama o ciclorama
aferrado a la única  heroicidad
del marinero varado en el desierto.
 
telón en su lapicero de color negro,
telón en la obsesión del mañana, 
en la pesada escena que envenena
 
para recitarle al amanecer
antes
hay que tararearle a la noche el blues de los rendidos.

se erige la iluminación,
se inicia el inicio,
el vislumbre de fatalidad,
la rabia de perderse.

en el foso ya toca la orquesta.

suspira.

sólo espera no caer en el error
de ser un buen ejemplo.